Personalitats catalanes menyspreades pel pancatalanisme (I): el General Prim

Dintre de la nostra Catalunya, emmig del procés de construcció nacional que portem anys suportant i financiant tots els catalans, s’ens ha manipulat i creat màrtirs on no hi tenia lloc. La contrapartida és que molts catalans il.lustres, gent que ha influit moltíssim a nivell nacional e internacional, que han contribuit molt per Catalunya i Espanya durant la seva història, han quedat relegats a un segon pla, totalment menystinguts per l'únic fet de tenir una visió més àmplia que només Catalunya i no ser provincialistes que rebutjen tota interacció possible amb Espanya.




El primer exemple que mostraré és el General Prim, una persona d’una vida intensíssima, influent a nivell català, espanyol e internacional. Prim va ser enterrat al Panteó d'Homes Il•lustres de Madrid, amb Garcilaso de la Vega, Quevedo, Calderón de la Barca, etc. on hi va romandre fins al 1970, any del centenari de la seva mort, quan fou traslladat a un mausoleu ubicat al cementiri de Reus, desprès d'anys de reivindicacions per part de la seva ciutat natal. Però tristement l’única recompensa que la nostra Generalitat li ha fet en honor seu fou el Passeig de Prim a Reus i la Rambla de Prim a Barcelona, mentres es gasten milions d’euros, en el nostre Departament de Cultura, per promocionar actes i manipulacions històriques, entre d’altres, de suposats màrtirs salvapàtries, cometent una gran injustícia històrica.

Joan Prim i Prats, marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc, Gran d'Espanya (Reus, 16 de desembre de 1814 - Madrid, 30 de desembre de 1870) fou un militar i polític progressista del segle XIX molt influent en la política espanyola. Va ser president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Als 19 anys es va allistar en els "Tiradores de Isabel II" aquest cos urbà fou destinat a les muntanyes per combatre les partides carlines de la terra.



Per les seves victòries sobre partides carlines (l'anomenada Guerra dels set anys) va ser ascendit a tinent. La primera guerra carlina o guerra dels set anys fou el conflicte civil que va esclatar a Espanya en morir el rei Ferran VII i a causa de la seva successió, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II d'Espanya, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1830. El govern d'Álvarez Mendizábal, va recórrer a la desamortització dels bens religiosos per obtenir recursos econòmics. La rebel•lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya.

És una altre cas de guerra de successió, amb dos exèrcits (liberals representant a la reina Isabel II d'Espanya i carlins pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, oncle d'Isabel) lluitant per anomenar el seu Rei d’Espanya, i amb catalans als dos bàndols. Encara que amb aquest cas no s’ha intentat manipular tant la història com s’ha fet amb la Diada i el 1714. La guerra gairebé es va donar per acabada, amb la victòria liberal sobre els carlins, i amb el Conveni de Bergara (també anomenat Abraçada de Bergara) el 31 d'agost de 1839, en la qual es respectava als perdedors i els seus furs.

Així doncs, el General Prim, seria el que en la Catalunya actual es coneix despectivament com botifler. Ja lis agradaria a molts de la Generalitat ser com ell o influir una mínima part del que va influir ell en la història. Es qüestió d’enveja existencial. Quan tens visió més amplia i no només provinciana, et titllen d’aquesta manera. Així doncs, benvinguts botiflers! Prefereixo un botifler valent com ell que un republicà independentista covard com Dencàs, en l’època de Companys, fugint pel clavagueram de la Generalitat unes hores després de declarar “l’Estat Català” al 1936.

Per continuar, el General Prim, al capdavant d'una companyia va prendre Vilamajó del Vallès defensada per forces carlines superiors, i va resultar ferit. Noves accions victorioses el van promoure a capità. La presa de Sant Miquel de Taradell on va capturar personalment la bandera del quart batalló carlí de Catalunya, va fer que se li concedís la creu de San Fernando de primera classe. Seguidament va assaltar Solsona i aconseguí escalar personalment el fort obrint les portes, acció per la qual va ser ascendit a comandant. Van seguir noves mostres d'un valor extraordinari que eren objecte de comentari en tot el país; els seus propis soldats l'aclamaven.

Per una acció extraordinària en Àger se'l va ascendir a major de batalló i se li encarregà el comandament a la zona de la línia de Solsona-Castellvell, per la qual passaven els combois de aprovisionament carlí. En els combats que va sostenir va perdre diverses vegades el cavall i ell mateix va resultar ferit més d'una vegada, guanyant una altra creu de San Fernando i el grau de coronel. Amb sols 26 anys el seu nom ja era un símbol de valor; i llavors va acabar la guerra, en la qual havia pres part en 35 accions, havent aconseguit tots els graus al camp de batalla.

Prim era constitucionalista, espanyolista i català, i no se n’avergonyia. Era Gran d'Espanya (el títol nobiliari més important que et poder donar a Espanya). Avui dia, la pressió política del Departament de Cultura, i la mediàtica dels soviets que tenim dirigint TV3, impossibiliten que una persona pugui declarar-se català i espanyol. Et diuen que no ets res i que no saps el que ets. Et forcen a ser o nacionalista català o nacionalista espanyol i a "escopir" a la Constitució. Per acabar finalment titllant-te de fatxa (això ho sap prou bé mr. Albert Om, el cadell del pancatalanisme mediàtic).

Només teniu que fer una ullada al programa Àgora, d'entrevistes "neutrals" a polítics, i alucinareu com el presentador ataca brutalment als representants de partits no nacionalistes a Catalunya, i en canvi fa “llepadetes” en directe als seus amics d’ERC i CIU. Realment prefereixo ser un General Prim que un Tarradellas (no confondre amb les pizzes) exiliat covardment a Suïssa, reagrupant ERC amb les mans tacades de sang i els diners robats del 180 maristes que li van pagar per viure (ja que eren religiosos i en aquella època els mataven), i van ser traïcionats per ell i assassinats a sang freda pels seus amics anarquistes entre riures.



Continuem amb els èxits del General Prim, que em desvïo. Es va presentar a diputat per la província de Tarragona i va obtenir l'escó (1841). Com s'havia ajustat la pau amb els carlins els cossos voluntaris havien estat dissolts i es dubtava que els graus de Prim li fossin reconeguts, però el seu immens prestigi superior al de qualsevol altre contemporani, i l'acta de diputat, van facilitar que fora confirmat com coronel i el regent Espartero a més el va nomenar Subinspector de Carrabiners d'Andalusia.

Triomfar a Espanya no li va impedir fer molt per Catalunya. Això demostra que no és incompatible, com t'intenten fer veure des d'alguns sectors pancatalanistes. Prova d’això és que Prim s'enemistà amb Espartero i el seu govern, als quals va acusar de afavorir els teixits anglesos amb la finalitat d'arruïnar la indústria tèxtil catalana i tenir més sotmès el territori català. Més tard la sublevació de Barcelona, a la qual es va atribuir a Espanya tendències separatistes, i el consegüent bombardeig de la ciutat per Espartero, va acabar de distanciar ambdós líders.

Prim es va dirigir a París on va tenir una entrevista amb una societat secreta de militars desterrats fundada recentment, nomenada "Orde Militar Espanyola" el líder de la qual era Leopoldo O'Donnell (liberals) i en la que figuraven Narváez i altres i es creu que van acordar cooperar per enderrocar a Espartero (conservadors), encara que al retorn va ser detingut a Perpinyà, va ser alliberat marxant a la seva ciutat natal Reus.

Prim també va rebre moltes crítiques, ja que essent liberal, donant-se una rebel•lió de Barcelona contra els conservadors va fer que es decidís nomenar a ell governador militar i comandant general de la província de Barcelona, on va pronunciar la seva celebra frase "O faixa o caixa" (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per al enterrament). Després pacificà altres zones agitades a Catalunya, motiu pel qual va rebre el títol de comte de Reus i vescomte del Bruc amb dret hereditari.

El Ministre de la Guerra, Fernández de Còrdova, amic de Prim, el va nomenar com capità general de Puerto Rico en 1847. Un suposat atac de negres de Martinica contra una de les Antilles daneses, va ser repel•lit gràcies a l'auxili de Prim, que va rebre la condecoració danesa de la Dannebrog. Des que Prim va reprimir la rebel•lió de la Jamancia no gaudia de simpaties a Barcelona, però va prometre rectificar els seus errors, ser el campió del liberalisme progressista, defensar els drets catalans i espanyols especialment els econòmics, i erigir-se en màxim defensor de les llibertats ciutadanes, i el poble el va creure i va ser elegit.

Prim va sortir d'Espanya cap a França (1853). Estant allà es va iniciar la Guerra de Crimea i Prim va demanar ser delegat espanyol observador en el front turc, petició que li va ser concedida. En el mateix 1853 va desembarcar a Constantinoble i va estar com a observador entre altres accions, en l'atac de l'illa de Totorkan, aconsellant allà amb gran encert la col•locació de l'artilleria. En 1854 va tornar a França temporalment, tornant seguidament al front turc. El Sultà li va concedir la condecoració de Medjidie i un sabre d'honor. Estant en Roulschouck va conèixer la notícia del victoriós pronunciament liberal a Espanya (La Vicalvarada) i va tornar precipitadament. O'Donnell i Espartero havien arribat a un acord de col•laboració per exercir el poder, però cap desitjava afavorir a Prim.

Prim va demanar incorporar-se a la força expedicionària a la Guerra del Marroc i va ser nomenat comandant de la divisió de reserva que s'estava formant a Antequera. D'allà embarcà a Algesires i va sortir cap a Ceuta al capdavant dels seus batallons i dels voluntaris catalans. Prim va donar llavors mostres del seu valor amb avenços a pit descobert, en inferioritat numèrica, en desavantatjosa posició i amb envestides cos a cos. Destaquen els fets d'armes de Castillejos i Wad Ras (aquestos noms serien anys després atorgats a carrers de la seva ciutat natal). Sembla que Prim va ser extraordinàriament sanguinari al Marroc fins al punt que durant molts anys s'espantava als nens marroquins amb la frase "Que ve Prim!".

Prim va tornar a Espanya, desembarcant a Alacant, recorrent el trajecte fins a Madrid en olor a multitud. Després va passar a Catalunya on la rebuda va ser apoteòsic amb arcs de triomf, nomenaments de fill adoptiu per diverses ciutats, sabres d'honor etc. La reina li va atorgar el marquesat de Castillejos amb Grandesa de primera classe. Un gran de Espanya que li va fer notar que eren iguals va ser respost per Prim que ell sol era igual amb l'avantpassat que havia guanyat la grandesa. Poc després el govern va nomenar a Prim director del Cos d'Enginyers.
Al cap d'algun temps Prim va dimitir com a Director General d'Enginyers, càrrec que encara ostentava, i poc després, caigut O'Donnell, va abandonar la Unió Liberal i es va integrar en el Partit Progressista (1862). Una filla de Prim anomenada Isabel, nascuda en 1863, va ser apadrinada per la pròpia reina.

Després Prim va avançar per la costa Mediterrània sublevant les seves ciutats: Màlaga, Almeria, , Cartagena, València i Barcelona on va ser rebut amb gran alegria. Prop d'allà el general Blas Pierrad Alcedar, Anselm Clavé, José María Orense i Mariano Rossell havien proclamat la republica a Figueres, i el dia 1 havia entrat a Barcelona el general progressista Baldrich. Prim portava una corona a la seva gorra i se li va començar a demanar que se la tragués, però Prim va dir en català als seus compatriotes una altra frase celebre que encara s'utilitza:

"Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure"

Finalment Prim va cedir a la pressió, es va treure la gorra i acabà cridant "Fora els Borbons". De Barcelona va passar a Reus i d'allà a Madrid on va fer una entrada triomfal com mai abans vista. L'endemà va rebre la cartera d'Estat en el govern provisional, del qual Prim era l'àrbitre. Serrano va nomenar a Prim cap de govern i Prim es va reservar en el gabinet a més de la presidència, la cartera de Guerra, nomenant ministres unionistes i progressistes per igual.

Els progressistes proposaven la candidatura al tron de Ferran de Coburg, pare del rei Lluis de Portugal, mentre els unionistes proposaven al duc de Montpensier. La candidatura de Ferran va fracassar pel seu matrimoni morganàtic amb una ballarina i l'oposició del príncep que mai poguessin unir-se les corones d'Espanya i Portugal (somni últim de bona part dels seus partidaris). La candidatura de Montpensier, a proposta de Serrano i Topete, va ser rebutjada enèrgicament per Prim que a més va proposar excloure del tron a totes les branques dels Borbons.

I ja el més increïble, un català, un reusenc, oferint la corona d’Espanya a diverses personalitats que ell creia convenient pel futur del pais sencer! Quin poder! No es pot arribar més alt a Espanya ni a Catalunya...Prim va oferir finalment la corona a Amadeu duc d'Aosta, qui va posar com a condició la conformitat de les potències europees, i aconseguida aquesta, va acceptar. El 26 de Novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei (Amadeu I). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya.

El mateix dia 27, Prim tenia sessió parlamentària i al sortir al vespre en el seu cotxe de cavalls es va endinsar al carrer del Turc a Madrid, a prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de Desembre de 1870, després de conèixer el desembarcament d'Amadeu. Es sospita com autors altres pretenents al tro.



Personalitats com el General Prim, fill il.lustre de Reus i un dels personatges més influents en la història contemporània espanyola, tindríen que tenir el seu dia festiu a Catalunya, ja que representa l’esperit triomfador d’un català internacional, d’un reusenc, que va lluitar per la llibertat d’Espanya, pel Rei i pel bé de Catalunya, sense que això entrés en contradicció. Celebrem això i no guerres civils del Segadors ni suposades Guerres de Secessió al 1714, quan realment eren de Successió. El General Prim era un liberal convençut igualment aclamat a Algesires que a Barcelona.

Serem capaços de promocionar a Catalunya persontages com ell en el futur? Futurs presidents espanyols nascuts a Tarragona? Ho simplement continuarem tancant-nos en el nostre provincianisme? Per ser bons catalans tindrem que continuar menyspreant a la resta d’Espanya? També els catalans que triomfen fora de Catalunya tindrien que obrir-se pas i obtindre el reconeixement històric que mereixen a Catalunya, emmig del retrocés ideològic al qual ens està portant el pancatalanisme.

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/prim.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Prim_i_Prats

http://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_Carlina

http://www.historiasiglo20.org/HE/10c-1.htm