Païssos Catalans: història d'un concepte que no té origen

INTRODUCCIÓ I ORÍGENS

Després de la darrera visita de Laporta amb el seu partit Solidaritat per la Independència, a les terres valencianes, i veient l'escenari, he reflexionat una mica vers les relacions històriques entre Catalunya i València a raó del concepte de Païssos Catalans.

http://www.lavanguardia.es/politica/20110123/54106070594/un-grupo-de-anticatalanistas-intenta-agredir-a-laporta-en-valencia.html

Els partidaris d’els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, també coneguts com pancatalanistes (pankis pels "amics"), afirmen que aquests són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Aquesta concepció de nació s'afermà a partir de la Renaixença.

La Renaixença fou un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral•lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

El primer que sobta és que si el concepte de Païssos Catalans apareix amb la Renaixença del segle XIX… no és històricament una mica tard per intentar justificar una actitut imperalista i anexionista contra València i Mallorca? No veig una història longeva darrera d’aquest concepte tal com per justificar un moviment nacional d’assimilació de les regions veïnes al nostre principat.




Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. O sigui... que tot aquest moviment imperialista pancatalanista és simplement una relíquia del romanticisme del segle XIX d’uns quants snobs intel.lectualoides.

Vaja! Jo pensava que la cultura i sentiment nacional real sortia d’abaix cap a d’alt, des de les massives capes modestes de la societat fins a les altes, que recollien el missatge i s’encarregaven de promocionar-ho, no a l’inrevés com a meres experimentacions de quatre salvapàtries aburgesats que un dia havien decidit que la història del propi país hauria de tenir valor absolut i estar per damunt d’altres cultures.



Diuen els pancatalanistes que les primeres referències als Païssos Catalans foren a l’obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I” curiosament d’un valencià i publicat per primera vegada a… Madrid i en castellà, al 1876.

http://www.archive.org/details/historiadeldere00spagoog

Doncs això és totalment fals. En aquesta obra NO PARLA NI DÓNA CAP TIPUS DE REFERÈNCIA ALS PAÏSSOS CATALANS EN LES SEVES MÉS DE 600 PÀGINES. És un estudi de les diferències sintàctiques i fonètiques de la llengua catalana dintre dels diferents territoris de parla catalana: Catalunya, València i Mallorca. L’afirmació “més política” que es fa al llibre és:

“podrán menos de tener en cuenta las grandes dificul-
tades que hoy ofrece la fiel 7 exacta traducción de un
Código monumental, redactado en idioma catalán anti-
quísimo, atendido el gran atraso en que se hallan en
nuestra patria los estudios histórico-críticos de nuestro
Derecho nacional, y los dialectológicos; y sobre todo, la
falta, cada vez más sentida, de una Academia regional
de la lengua popular de Cataluña, Mallorca y Valencia,
que estudiándola fundamentalmente y estableciendo los
principios de sii Morfología y Sintaxis, pueda restituir
á este idioma su carácter y fisonomía propios y nativos.”

En definitiva, només demana una Academia lingüística. Pero mai parla de conceptes ni d'interessos nacionals, assimilacions o agregacions de territoris, ni de cap altre nexe que no sigui lingüístic.

A partir d’aquest estudi, la manipulació hàbil que han intentat els pancatalanistes subvencionats del Departament d’Incultura Goebbeliana és intentar-ho associar per sota la màniga amb un moviment nacional social de “territoris de parla catalana”, encara que ho neguen de cara a la galeria donada l'abrumadora evidència històrica que juga en contra d'ells i lis faria fer el ridícul. És com si jo faig un estudi biològic de les diferents espècies de bacallàs a Noruega, Suècia i Rússia i anys després vé algú dient que jo vaig iniciar el moviment nacional Lapona… completament absurd.

Hi ha més de mencions a l'any 1886 en un article del català Josep Narcís Roca i Farreras a la revista L'Arc de Sant Martí. Més endavant, altre català, Josep Pijoan encunyava el terme pancatalanisme (1899), que tindria en altre català Alfons Maseras i Galtés un primer teoritzador (1915). És a dir, fins al 1915 només tenim catalanoparlants promotors del pancatalanisme, cap mallorquí ni valencià ni cap persona fora de Catalunya ha parlat encara de pancatalanisme. 1915 encara… Què tard per Déu! Intentar justificar l’unionisme dels Païssos Catalans amb tan poca base i antiguitat històrica és una mica depriment… En això es basen els postulats de Laporta, SI, ERC, etc? Llavors fins aquelles dates no té cap validesa, ja que si realment existeix un moviment real nacionalista pancatalanista tindria que ser expressat amb el suport social e intel.lectual des de les diferentes regions: Mallorca i València, no només Catalunya.


INTENTS DE LEGITIMITZACIÓ AMB JOAN FUSTER



És d’aquí on els pancatalanistes es treuen de la mà la figura del valencià Joan Fuster i Ortells, nascut al 1922, per intentar donar una mica de legitimitat al seu moviment, perquè és pugi veure que no és només un invent purament del proteccionisme econòmic e imperialisme català. El llibre més famós de Joan Fuster, on es popularitzava el concepte del pancatalanisme, foren els assaigs “Nosaltres, els valencians” i “Qüestió de noms”, publicats el 1962 (un any després de que es creés l’organització QuartReichana d’Òmnium Cultural en Catalunya… mmm…qué sospitós).

http://www.antiblavers.org/galeria/albums/userpics/10002/NosaltreselsValencians.pdf


Ell va néixer en Sueca i era fill d'un escultor carlista (així doncs bastant monàrquic), amb creences polítiques que varen influir al jove Fuster, que es va fer falangista de voluntat pròpia. La camisa blava falangista li va permetre exercir la censura en la seva ciutat natal, el que entreveu el seu caire personal totalitari, i li va obrir oportunistament les portes dels periòdics valencians, en els quals signava com “Juan de la Cruz Fuster”.



De sobte, als anys seixanta, l'intelectual falangista valencià es convirtí en detractor de les tradicions de la seva terra i va començar a defensar els postulats del pancatalanisme. Va veure que potser el falangisme ja estava de capa caiguda i necessita una altra font d'ingressos amb més futur. No és això oportunisme pur, més que realitat cultural històrica?

http://books.google.es/books?id=SE3047FWEJgC&printsec=frontcover&dq=Homenatge+universitari+a+Joan+Fuster&hl=es&ei=tupFTbqiGsPPhAfloZTEAQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDAQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false

Analitzant el aquest llibre, cal dir que és un estudi molt complet i subjectiu de la història i cultura a València (notis que no faig servir País Valencià, ja que avui dia tothom es creu un país sense legalment ser-ho), i una crítica social als valencians. Joan diu que el valencià no es defineix “ni carn ni peix” en termes nacionals, i s’en riu dels pocs anticentralistes, dient que València no pot fer servir el recurs de l’enemic centralista, perquè mai ha existit. És a dir, el propi Joan Fuster se n'en fot i es carrega el leitmotiv principal dels nacionalismes: el victimisme contra el centralisme.

“Res més senzill ni més confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se «víctima» i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena. A casa d’algun il•lustre patriota enragé, i fins i tot en algun museu públic del País Valencià, hi ha severs retrats a l’oli de Felip V penjats cap per avall: la ira vernacla es projecta romànticament sobre el primer Borbó espanyol, i la inversió dels quadres és una venjança simbòlica ben significativa. La innocència i la falta de sentit històric que aquestes actituds suposen, resulten més còmiques que simpàtiques —i com a simpàtiques, ja ho són!”

O sigui, que en principi l'exfalangista recent convertit Joan Foster no sembla un nacionalista, i si és nacionalista és d’un tipus poc conegut a Catalunya (on sempre fem servir el covard i recurrent recurs del victimisme). Tornant al seu llibre, sorprén perquè deixa ben clar que l’origen de València és completament bilingüe al segle XII, ja que després de que el francés Jaume I d'Aragó conquerís València “Catalans i aragonesos foren el llevat primigeni del País Valencià. D’Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians.”

Llavors, com una regió podria voler integrar-se en una entitat pancatalanista, ni encara que sigui només a nivell lingüístic i no nacional, si ja reconeix que d’origen era mixte castellà-català? (això sense mencionar que també existia l’idioma aragonès). Que jo sàpiga el pancatalanisme no inclou l’anexió d’Aragó. El propi Joan Fuster cau en contradiccions, perquè d’una banda parla dels valencians castellanoparlant en contraposició dels catalanoparlants:

“El País Valencià continua essent un «fet català» en la seva realitat més radical. Sense que hi hagi hagut mai cap discriminació deliberada, els valencians no catalans han estat, en la pràctica, uns valencians secundaris o marginals.”

I diu això a pesar de que a l’época de la Reconquesta, a Catalunya érem quatre comtats sense forma, i Aragó era l’imperi. Encara així ell diu que Catalunya ha deixat emprenta a tota València, fent que aquest origen simètric que ell parlava castellà-català ara és més fort en catalanisme, donat que els valencians castellanoparlants eren secundaris o marginals. Conseqüentment, ell vé a dir que València s’ha d’integrar als Païssos Catalans perquè la catalanitat era la més relevant passats uns segles (que no d’origen) en la societat, que no pas la castellanitat de "morts de gana", però en el paràgraf anterior que he citat parla d’igualtat en l’origen que no quadra amb aquesta presumpta asimetria que ell diu que s'ha de resoldre:

“Hi ha menys —infinitament menys— dissidències entre les comarques «catalanes» i «valencianes» contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta. I no solament per la llengua —per bé que principalment per la llengua. Serà inútil de dissimular-ho. Al capdavall, una unitat lingüística sempre és correlació d’una altra unitat subjacent, feta de societat viva o d’inèrcies no derogades.”

Cal dir que “Nosaltres els valencians” , va ésser pràcticament improvisat i escrit en gairebé dos o tres mesos per ordre del Conseller de Cultura de Jordi Pujol, Max Cahner, i que es va propagar per les ments universitàries dels anys 60 i 70 provocant una crisi d'identitat que encara arrossega València. Nosaltres, els catalans, havíem fet servir la mateixa arma de la qual alguns es queixen contra Madrid i els "botiflers" quan diuen que ens volen assimilar: destruir la pròpia cultura des de dintre per poder anexionar-la des de fora.

Llavors com s’enten que una societat que és històricament d’origen bilingüe hagi d’abraçar el pancatalanisme i “prescindre” d’una de les comunitats lingüístiques simplement perquè son pobres o marginals? Ara la cultura predominant depèn del nivell econòmic? És una de les contradiccions de Joan Fuster. Més contradiccions, primer parla d'intrusió castellano-aragones i després diu que la iniciativa de la Reconquesta fou dels... aragonesos.

“Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans». Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticita”

“No hi ha dubte que la conquista del País Valencià fou una iniciativa aragonesa.”

Doncs que desagraït és el senyor Fuster, no? Venen els aragonesos, patrocinen la campanya de Reconquesta, foten fora als moros de la seva preciosa terra valenciana, són el imperi ric i transmisor de la cultura als inicis, i ara ell els menysprea com a castellanoparlants, els titlla d’intrusos i marginals, excloent-los abraçant el pancatalanisme??? Sembla tot més una revenja i ressentiment seu de la seva época de falangista. Parlant de l'influència cultural aragonesa, també tothom sap i és innegable que València al segle XV va ésser una font de gran riquesa cultural de la literatura de llengua catalana:
“El pont mercantil entre l’una banda i l’altra del Mediterrani occidental té així mateix una aparença brillant i efectiva. La literatura catalana produïa aleshores a València la gentil brotada d’un pre-Renaixement esperançador: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Roís de Corella.”

La pregunta fàcil que li podem dir a Joan Fuster és, si ell era valencià, perquè no va decidir començar un procés de construcció nacional panvalencianista, amb capital a València propi del Segle d’Or, e intentés anexionar Catalunya i Mallorca? No a l’inrevés com ell va fer. O simplement, com jo hagués fet, podia haver creat un procés nacional que integrés les dues cultures, donada l'abrumadora evidència històrica. Però no, ell va cercar la senda de la incompatibilitat falsejan la realitat. Perquè? La resposta la veurem més endavant, en la mà negra que hi ha darrera.

Una de les seves moltes incoherències, és intentar marginalitzar el que no es pot marginalitzar: molts valencians rics eren proborbònics i castellans, no morts de gana com diu ell. S'ha de dir que Felip V va acabar abolint els Furs de València, amb el que es va trencar amb l’Antic Règim, rebifant el creixement econòmic i demogràfic a costa de llibertats. Llavors, no eren els castellanoparlants els marginals i secundaris? Si van ser ells en dues ocasions els causants del creixement econòmic i demogràfic( Reconquesta i Decrets Nova Planta)!!! Perquè no va crear un concepte de Paissos Castellans o Valencians si va ser Castella qui va rebifar econòmicament València, i Aragó qui va esponsoritzar la Reconquesta a València per tenir una sortida natural al mar que no passés per Catalunya?
“Naturalment, ni que sigui per pura simetria, hauríem de pensar que els nobles valencians foren «botiflers», pro-borbònics. I no hi ha dubte que la majoria dels magnats indígenes —el duc de Gandia, els comtes de Parcent, Almenara i Cervelló, el marquès d’Albaida, etc.— van militar del costat de Felip V”

I aquí ara es contradeeix i diu que València té més similituts a Castella que al Principat, quan abans deia el contrari:
“Potser les afinitats bàsiques entre el nostre Dret privat foral i el castellà eren majors que no les que poguessin existir entre aquest i el del Principat o el d’Aragó, i, en conseqüència, el canvi de lleis no hauria estat massa revulsiu per als valencians”

“Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de «valencians» impossible de fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de «poble». Ni «uns» amb nosaltres mateixos, ni «uns» amb els altres catalans: aquest és el balanç que imposa la «dualitat» valenciana.”


Sembla que ell mateix es contradieix al seu propi llibre, donant unes dades històriques que després no casen amb les seves justificacions nacionalistes.


LA MÀ NEGRA: ÒMNIUM CATALÀ/ANSCHLUSS HITLERIÀ: LLENGUA-CULTURA-PAÍS

Un autor valencià va descriure la mà negra que sembla que hi havia darrera d'aquest moviment de destrucció cultural valenciana:

“Tienen ustedes el Omnium Cultural de Barcelona, una de las instituciones culturales más importantes de España que está vertiendo millones de pesetas en comprar voluntades y, además, lo hacen muy bien . Están becando a gente en Valencia , dándoles cantidades enormes para que sencillamente digan que son catalanes, y esto se está patrocinando con el dinero que las empresas catalanas detraen de los impuestos para la cosa cultural” (Catedrático Antonio Ubieto. Levante, 29.100 1982) .

L’identificació de nació i llengua també va ser la justificació del Anschluss hitlerià de 1938, és a dir, l’anexió d’Austria a Alemanya pel sol fet de ser ambdós païssos germanoparlants: una llengua, una nació, un estat. Quin perill, no? Curiosament aquest és el mateix lema d’Òmnium Cultural i Acció Balear: llengua-cultura-país.

http://www.omnium.cat/ca/activitat/ser-joan-fuster-la-recepcio-del-pensament-de-fuster-a-catalunya-1839.html

El valencianisme de veritat ha tingut personatges que veritablement han estimat la seva cultura i no s’han avergonyit d’ella, no com l’oportunista Joan Fuster escrivint des de Barcelona a sou d’Òmnium Cultural.
El valencià, en decadència als segles XVI, XVII y XVIII, es va tornar a impulsar gràcies a l’institució Lo Rat Penat (fundada al 1878), que va fomentar el seu estudi i difusió, i mai parlava de conceptes pancatalanistes d’integració com Joan Fuster, sinó com a màxim va fer servir la terminologia “catalán-valenciano”.
Personatges com el franciscà Lluis Fullana i Mira, que va recorrer tot l’antic Regne de València dins del seu afany filològic per recuperar la parla popular i donar-li una gramàtica.
Desgraciadament, com a càncer, el pancatalanisme ja estava en marxa i en la dècada dels 30 es va intentar una primera absorció del valencià pel català mitjançant l’adopció de les anomenades “Normas de Castellón” de Pompeu Fabra, el filòleg català més prestigiós.

El pseudohistoricista Joan Fuster va publicar la majoria de les seves obres a Barcelona, a sou d'Òmnium Cultural, fent una descarada tergiversació històric-lingüística mitjançant una laboriosa tasca de manipulació i bon màrketing generosament financiat des de Catalunya, descobrint que és més rentable promocionar el pancatalanisme en Catalunya i traicionar la seva pròpia terra i cultura, que seguir la causa del valencianisme enlloc del “barceloní fabrino”. Tot va ser una maquinació d’Òmnium Cultural, que durant el franquisme va sapiguer posar a nòmina a un valencià ilustre per donar-li una mica de legitimitat al seu moviment imperalista català. El pancatalanisme és doncs una corrent reaccionaria sense base històrica.


Sinò com es pot entendre com un falangista voluntari com Joan Fuster pot de sobte tornar-se pancatalanista? No serà que li pesaven més els calers i l'oportunisme?
Ell va ser falangista de carnet i aprenent obedient a les ordres del poeta Dionisio Ridruejo (Cap de la Propaganda Franquista en Barcelona) i es va encarregar de destruir la identitat históric-lingüística de València. Com es pot digerir aquesta combinació d'ideologies? Com es pot amar veritablement a una pàtria destruïnt la cultura del lloc on vas néixer=

CONCLUSIONS

El llegat del fusterianisme i artificis d'Òmnium Cultural català a València han traspassat desgraciadament les altes instàncies del món acadèmic i cultural, en part degut a la passivitat dels propis valencians. La sustitució de la denominació constitucional de “Comunitat Valenciana” o la històrica d'“Antiguo Reino de Valencia” per la irreal “País Valenciano”; la imposició de la bandera quatribarrada catalana en els actes públics en detriment de la Senyera (la franja blava de la qual va ser concedida als valencians pel rei Pedro IV el Ceremonioso), amb un despreu patètic dels defensors d'aquesta (titllats despectivament de “blavers”); el despreci cap a l'Himne Regional (compost pel mestre Serrano) només perquè parla d'“ofrenar noves glòries a Espanya” són uns petits exemples de com el pancatalanisme imposa una colonització cultural d'una societat conformista i d'una Espanya atemorida per la violència dels nacionalismes radicals.

Als anys 60, el fundador del Partit Comunista Italià va dir: ”La conquista del poder cultural es previa a la del poder político y esto se logra mediante la acción concertada de los “intelectuales orgánicos” infiltrados en todos los medios de comunicación, expresión y universitario “ . ... , y “fidelizados” obediente y onerosamente por las arcas copiosas del mecenazgo imperialista”. Sembla clara l’analogia amb el pancatalanisme-Joan Fuster-Òmnium Cultural-Departament de Cultura de la Generalitat.

El pancatalanisme no existeix, és una farsa, un mite, una mentida, una cosa que pot semblar correcta (unitat llengua) per ficar-te-la doblegada sense que te n'adonis amb l'unitat pàtria; és un ens sense cap origen, autor ni suport social vàlid. El que sí que existeix és la cultura de la llengua catalana a València i Mallorca, però li queda poc temps. Perquè? Perquè moviments socials i culturals “reals” l’estan substituïnt per l’ús del valencià, el mallorquí, l’ibicenc, el menorquí, etc. Perquè dic “reals”? Perquè no estan provocats ni subvencionats per cap organisme ni entitat aliena a la seva regió i amb foscos interessos (Òmnium), sinò que naixen d’ells mateixos, que és l’essència de la cultura real d’una regió.

Tenim dret a menysprear-los com a “dialectes” del català? No, donat que la majoria de llengues europees han nascut com a dialecte del llatí. Qui som nosaltres per impedir processos de construcció nacional com el nostre en altres zones? Qui som nosaltres, els catalans, per intentar assimilar-los i centralitzar-los burocràticament amb capital Barcelona, simplement perquè tenim una superioritat econòmica per poder-lo dur a terme? Ens queixem de Madrid, però en el fons avalem el seu estil centralista. Des de quan la cultura té criteris d’assimilació basats en el poder econòmic?

L’únic punt de recolçament que tenien els pancatalanistes, el fusterianisme, va ésser la coartada de la cultureta subvencionada valenciana, el subproducte intel.lectual de caire sectari per legitimar la invasió cultural previa a la política de la societat valenciana, per introducir la crispació en la vida pública, que va sumir a la cultura valenciana a l'esterilitat més profunda després de segles d’or culturals. Així que nosaltres, com a catalans, tenim una grandíssima culpa de la situació de conflicte lingüístic que hi ha hagut a València.

I com es financia actualment la maquinària pancatalanista? La mecànica de l’anexionisme és fàcil, només cal subornar des del Departament de Cultura de la Generalitat a certes plataformes de València i Mallorca amb els diners de tots els catalans. Aquest diners es destinaran a:

1. Mallorca: Obra Cultural de Mallorca-> Joves de Malloca per la Llengua
2. València: Acció Cultural del País Valencià

http://www.ocb.cat/
http://www.jovesllengua.cat/
http://www.acpv.net/

Ells s’encarregaran de crear conflicte i tergiversar la història de les seves pròpies regions, renegant i destruint la seva pròpia cultura (el contrari dels seus postulats del romàntic amor patri) per poder viure dels diners dels catalans a costa d’un moviment que ells saben que és artíficial, un cadàver vivent, però que els enriqueix profundament com al propi Joan Fuster, del qui la majoria d’obres les va publicar a Barcelona, on s’enriquia, a sou de l'Òmnium Cultural de Fèlix Millet (personatge no precisament conegut pel seu amor a la cultura). No hagués estat més creïble que tota aquesta obra s’hagués dut a terme amb els diners i des de València i Mallorca, amb suport social?



I quant ens consta als catalans mantenir aquest conat imperalista sense base històrica? En menys de cinc minuts es poden trobar el suborns que envïem per la causa anexionista dels Païssos Catalans de, per exemple, al 2006:

• Joves de Malloca per la Llengua-> suborn de 20.000 euros
• Acció Cultural del País Valencià-> suborn de 16.200, 100.000, 35.000 euros, etc
• Escola Valenciana. Federació d’Associacions per la llengua-> suborn de 145.000 euros
• Festival del cinema en Valencià-> suborn de 12.000 euros
• Associació Cívica Valenciana-> suborn de 20.000 euros
• Etc, etc, etc

http://www.gencat.cat/diari/4792/06335184.htm



La gràcia és que separen la subvenció en petites partides de 10-20.000 euros als mateixos destinataris, perquè no “canti” massa. Així si jo fós valencià també em declararia pancatalanista!!! Amb la crisis que hi ha, no hi ha cap lloc de treball millor garantit i ben remunerat com ser partidari de la causa, sinò pregunteu-li als mediàtics i atractors de joventut Albert Om i Toni Soler.

El millor consell que li puc dir als pancatalanistes és el mateix que li diria a la CIA en quant a política exterior: no intentis manipular règims fora del teu país, sinò pots acabar sortint per potes.